APORTACIONS DEBAT

1a APORTACIÓ

Tal com ens explica Ken Robinson; els sistema educatiu està obsolet o bé som nosaltres, la major part de la comunitat educativa, els que no anem a la par amb la revolució tecnològica. A mi si que em sembla que la tecnologia és una eina important per generar un canvi cultural, un canvi a l'escola.

Però, la repercussió que pot tenir la utilització de les tecnologies relacionades amb la informació i el coneixement en les tasques educatives, és a dir, que es concentrin en com utilitzar les noves tecnologies en l'educació, és una perspectiva limitada. Cal anar més enllà, no considerant les "noves" tecnologies com una eina que permet modificar els mètodes educatius, sinó posant en relleu la urgent necessitat de repensar profundament el sistema educatiu com a conseqüència dels canvis socials que està provocant la revolució tecnològica. No es tracta d'explicar que la tasca educativa en la societat del coneixement disposa d'unes noves possibilitats -cosa que és veritat, però que no és el més important. El que de veritat hauria de preocupar és que està emergent una societat diferent, l'anomenada societat del coneixement, i que per viure en aquesta societat fan falta uns coneixements, unes habilitats i fins i tot unes actituds diferents de les que s'han necessitat fins ara. En conseqüència, caldrà primer identificar els elements veritablement importants d'aquest canvi tecnològic. En segon lloc, caldrà explicar com aquests elements de progrés tècnic modifiquen els usos socials, perquè el que és important no és pas la tecnologia en si, sinó com aquesta tecnologia modifica les vides personals i l'organització social. Aquesta nova manera de viure i de conviure és la que demana nous coneixements, noves capacitats i noves actituds. I l'educació ha de respondre a aquest repte.

Cal recordar que el procés educatiu no pot estar centrat en qui ensenya, sinó construït al voltant de qui aprèn. El cor de la qüestió és el procés d'aprenentatge. A partir de les necessitats d'aprenentatge de l'individu cal que aquest tingui a la seva disposició eines, serveis i institucions que li permetin accedir al coneixement. Les noves possibilitats tècniques fan que cada vegada més les eines i els serveis puguin estar separades de les institucions tant en l'aspecte de l'espai (aprendre a distància), com en el del temps (horaris personalitzats), com en el de l'organització (autoaprenentatge). Això no vol pas dir que el procés no necessiti una direcció i una orientació, sobretot en les etapes d'infantesa i joventut, però aquesta orientació no s'ha de confondre amb el procés mateix de transmissió de coneixements.

Salutacions

Bernat





2a APORTACIÓ

El bàndol verd considera que s’han de transmetre bé els coneixements fent servir les millors tècniques. Argumenteu sobre aquesta postura i les seves conseqüències sense oblidar el paper del mestre i professor, el control de la informació que es fa servir i com ha de ser la investigació educativa i el progrés de la psicopedagogia...

Tots estem d’acord a acceptar que un dels principis psicopedagogs que s’establi amb la LOGSE fou el constructuvisme entre altres. Amb el constructivisme el que es pretén es que l’alumne/a siga qui construeixi el seu propi aprenentatge, sigui un ser actiu, que participi i que sigui actiu. La frase que comenta E.Punsent al principi és molt precisa, la millor manera d’aprendre un contingut, un aprenentatge és mitjançant la pràctica educativa. La teoria i la pràctica són les dos cares d’una mateixa moneda. El paper del mestre en aquest procés està més relacionant amb un paper com a mediador que com a transmissor de coneixements.

Estic totalment d’acord amb la afirmació que fa Roger Schank en relació a l’escola davant la pregunta que li fa E.Punset. La clau està en el sistema. Si volem fer algun canvi hem de començar a canviar nosaltres com a mestres, cal que anem canviant la nostra forma d’ensenyar tant directiva cap a formes d’aprenentatge molt més cooperatives, més constructives, on l’alumne sigui realment el protagonista del procés ensenyament-aprenentatge.

Amb la actual llei d’educació, la LOE s’introdueix un nou concepte, “competència bàsica”, on entenen per competència la capacitat deposar en marxa de manera integrada aquells coneixements i trets de la personalitat que li permetin resoldre situacions diverses, i per tant, cal que estigui a l’abast de tots aquells subjectes implicats.

Per tant, les competències bàsiques són el conjunt de destreses, coneixements i actituds necessària per a que una persona alcanci el benestar emocional, material, físic, social i la capacitat d’autodeterminació en els diferents àmbits d’actuació, tant el personal, el escolar i el social. És a dir, el saber, el voler però sobre tot el como fer-ho.

Una d’aquestes competències és el tractament de la informació i de la competència digital on els alumnes han de desenvolupar les habilitats necessàries per fer servir de manera autònoma i critica, les ferraments informàtiques pera cercar, obtindre i processar i transformar informació, així com per a comunicar-se

Pensem que podrem aconseguir-ho sense un canvi en les formes metodològiques dels mestres?? El desenvolupar les competències bàsiques implica canvis i de moment no s’han produït.





3a APORTACIO

Estic d'acord amb Sara Luis quan diu, citat a Pere Puig, que en l’actualitat el procés d’ensenyament i aprenentatge és bidireccional i aglutina tant als professors com als alumnes.

A més, també considero que les tecnologies per si mateixes no tenen sentit a l’aula. Però crec que no solament l’escola o el sistema educatiu ha d’ensenyar les noves tecnologies, no solament ha de continuar ensenyant matèries per mitjà de les noves tecnologies, sinó que aquestes noves tecnologies, a més de produir uns canvis en l’escola, produeixen un canvi en l’entorn i, com que l’escola el que vol és preparar la gent en aquest entorn, si aquest entorn canvia, l’activitat pròpia de l’escola ha de canviar; per tant, se’n va més enllà de l’ensenyament de les noves tecnologies i de l’ensenyament per mitjà de les noves tecnologies.

Pel temps, hem passat d’una societat en què la informació era estable a una societat en què la informació és absolutament efímera. No solament s’ha produït una explosió quantitativa de la informació, sinó també la reducció de la vida útil d’aquesta informació. Ara els coneixements bàsics en la vida d’una persona canvien en un període de temps inferior a la seva vida, plantejant problemes molt seriosos de com s’ha de mantenir la vida dels coneixements. Davant de la quantitat ingent d’informació que tenim actualment s’han d’introduir noves pautes, és fonamental la tria de la qualitat, i en aquest escenari apareix el paper els mestres, que serà fer d'intermediaris, de filtre de la informació.

Des de fa segles, s'ha organitzat un sistema de transmissió de coneixements per als alumnes, escoles per a socialitzar-los i perquè puguin viure i ser útils a la societat. On, a l’acabament dels estudis significava que tenen feina per a tota la vida. Però això ara ja no és veritat. Per tant, per molt bé que funcioni un sistema educatiu, s’ha de canviar de dalt a baix, perquè es va dissenyar per a un objectiu completament diferent del d’ara. El sistema educatiu ha de canviar per a abraçar la totalitat de la nostra vida i no com fins ara que només en comprenia una part.

A més, hi ha un aspecte que està molt condicionat per tot aquest canvi, que és el sistema d’adquisició d’informació: ara passem d’una societat en què la transmissió d’informació ha estat fonamentalment escrita a una societat en què la transmissió d’informació ja no serà escrita. Haurem d’aprendre a analitzar el llenguatge audiovisual, atès que serà en aquest llenguatge que ens arribarà tota la informació que rebrem en el futur, i d’una manera especial el llenguatge visual. La imatge té un llenguatge impressionant que ha anat evolucionant moltíssim en les darreres dècades.

Per tant, aquestes coses ens porten a la necessitat de revisar aquest món de l’educació, com a conseqüència de les noves tecnologies i com a conseqüència d’aquesta societat del coneixement que creen aquestes noves tecnologies, hem de revisar fonamentalment els currículums. És a dir, no es poden continuar ensenyant les mateixes coses de la mateixa manera. Davant nostre hi ha unes eines impressionants que permeten que els processos d’aprenentatge siguin molt més personalitzats, molt més fàcils, molt més flexibles. L’escola, en totes les seves etapes, davant del procés de formació dels infants i dels joves han de transmetre, han de posar l’èmfasi en la transmissió d’un altre tipus de coses, d’un altre tipus d’habilitats, d’un altre tipus d’actituds, d’un altre tipus de predisposicions humanes: són les aptituds.

Però, en aquest context, no solament hem de revisar els currículums, sinó que hem de revisar també el paper dels actors, tant dels mestres/professors, com dels alumnes. Els mestres tindran una gran feinada d’ara endavant. Però faran coses diferents de les que han fet fins ara. És a dir, el que no faran els mestres és purament i simplement transmetre coneixements, perquè no cal, seran uns tutors que en el cas concret dels alumnes faran en gran part la funció d’ordenar la informació, de dirigir-los cap a on la poden trobar, de fer-los notar la diferència de qualitat entre les diferents informacions. És aquesta tutoria direccional i d’intermediari entre l’alumne, l’aprenent, i els coneixements que ha d’aprendre, que ja hi són i que moltes vegades no cal que els hi transmeti el mestre. Purament i simplement, cal una revisió dels papers dels actors, i finalment, com a conseqüència de tot això, caldrà una revisió profunda del paper de les institucions.